El mur .  Iris Richart

coses petites

 

ja no tornarà el tren de les coses petites

per on, inconscientment, passava la vida.

 

en la desolació del camí,

                                    s’hi acosta la teua silueta

i et veig, a Xarxa, davant d’un tallat del temps

 

                            -el moment de les paraules en el tapís-

 

aplegar-nos per omplir la nevera

i després fumar la cigarreta final

 

                       -flaix del darrer comiat les bosses alades-

 

ens distreia el laberint del basar xinés

 

                    -sorpresa de les andròmines populars-

 

fer camí és guarir-se, al jardí colonial,

dinar o sopar junts, era una festa.

 

ja no tornarà el tren de les coses petites

i una ombra de marbre no em deixa alenar.

 

 

pal de paller

 

batia les ales com un lliscar de núvols,

           era les parpelles que s’adormien

           complagudes de llum,

un àngel que passava i no el sentia l’aire

 

                                 -agermanar, un murmuri de regnes-

 

pal de paller diàfan

emparant un món d’òrbites

                                    -un tel efusiu davant la intempèrie-

 

avui tots els pètals s’han desfullat alhora

i em danya l’horitzó vacant.

sargiré les esquerdes de l’estepa gèlida

perquè els dies devastats no eixuguen la pena.

 

la memòria s’empeltarà d’assutzenes

i el bes romandrà a les galtes del vent.

 

 

 

soledat

                                                                                                                                 La justícia es como la serpiente,

                                                                                                                                 solo muerde a los descalços.

                                                                                                                                                       Óscar Romero

      ara s’escolta, dins d’un cel de dol, com plana l’ombra d’un lament clavillat per la memòria glaçada. perquè la soledat és un no-res brusc com una apagada nocturna, una mancança afligida que genera un fred inclement i desabrigat, un buit de l’absent estimat que t’ha estat arrancat de la vida, que has perdut, com un òrgan arranat que t’impedeix respirar. una ferida que bull, la vivència d’una injustícia que cou, perquè la víctima innocent ha partit massa d’hora. no se li ha concedit pròrroga per haver estat instruït en el dolor d’habitar molts anys, amb total integritat, les terrasses de l’infern.

      no, la desraó. una planeta impia.

      la soledat és ara caminar per un bosc sense sentir la piuladissa dels ocells, ni el soroll de la fullaraca, ni la fressa de les branques que mou el vent. és la mudesa del silenci.

      si sona el telèfon, a l’aguait, recuperes un paisatge de blat i pins solitaris que taquen la terra, esperes el cant que embadalia i, dissortadament, no hi bateguen ales als camps sembrats. tanmateix, si el parany és a l’hora de costum, sempre el cor et fa un salt.

      soledat.

      no puc inventar-me la teua carn per palpar-la quan el teu cos camina cap als llocs on solíem, quan es passeja pel jardí d’Aiora, quan s’asseu al banc, perquè acaba esvaint-se com la boira matinera si es desperten els ulls. 

      és soledat.

      no hi haurà més correspondència sobre les teues il·lustracions, ni obrirem camins des de pòrtics de llum, ni tornaran aquells dies de somriures inacabables al telèfon.

      ningú no m’espera en aquell brancalet on encetàvem els periples d’estels. no farem un cafè o no anirem a un restaurant xinés, oasis on bevíem el zèfir i esclataven les flors.

      ara, absent, sempre farem tocs de nadala negra

      intentar revifar, infructuosament, només la memòria de la veu, el teu somriure i la claredat del doll en la mirada és habitar un desert persistent i amarg.

      com el banc de les buguenvíl·lies, solitari. 

 

 Josep Micó Conejero