La socialització, el suport i les malalties mentals.

      Les persones creixem, madurem i ens desenvolupem com a individus diferenciats, tant en l'aspecte personal i social com en el professional, ajudats, entre d'altres factors, pel suport i l'enriquiment en coneixements i experiències que ens aporten la família, els amics i amigues i les relacions socials en general.

       Aquest llarg procés, que de fet dura tota una vida, ens portarà, amb tota classe de  vicissituts, a aconseguir una relativa satisfacció humana i professional que, certament, serà diferent en cada persona, però socialment considerada en la majoria dels casos.

      Si a les persones que pateixen alguna malaltia mental, a més d'haver de suportar aquesta pesada càrrega, els hi posem tot tipus de dificultats perquè puguen tindre un accés sense cap restricció a aquest contacte fonamental amb el medi social, els estem condemnant a la soledat i a l'ostracisme, a més de crear-los obstacles innecessaris perquè puguen desenvolupar amb plenitud  les seues capacitats.

      La soledat escollida pot ser creativa tanmateix, quan la soledat és imposada perquè se'ls tanquen portes, provoca sentiment de rebuig i dolor i no afavoreix que aquestes persones se senten part de la societat ni els ajuda en el seu procés de millora o curació.

      Les institucions públiques han de promoure aquestes actituds positives i hi cal que invertesquen diners per fer-les possibles, però nosaltres, els ciutadans i ciutadanes del carrer, creiem que també hem de col·laborar-hi amb la nostra actitud responsable i humana.

      Cal trencar tabús sobre aquestes malalties. Probablement no totes i tots els malalts podran fer determinades activitats, cosa que també ocorre amb persones que no tenen aquestes circumstàncies, però del que es tracta és de fer factible i potenciar que tots i totes puguen arribar al límit de les seues possibilitats professionals i humanes. Si les condicions són ben favorables ens hi trobarem amb sorpreses molt agradables.

      Aquesta és la història personal de Jaime Arcos Requena, un estudiant que treballava per sufragar-se els estudis, que els anava superant amb escreix i que va veure truncada la seua trajectòria per l'aparició sobtada d'una dura malaltia mental.

      No obstant això, mai no va renunciar a finalitzar els seus estudis ni tampoc a treballar en la seua vocació, amb la realització de pintures murals, quadres, il·lustracions i dissenys per a revistes o llibres. Segur que no li va resultar gens fàcil perquè els embats de la malaltia hi eren presents sempre, però en Jaime predominava la voluntat de superació i l'afany de crear.

      Aquesta mentalitat de lluita, de superació i de creativitat, aquesta voluntat de ser un més entre els altres éssers humans, és el que hem volgut ressaltar amb l'exposició d'homenatge a Jaime Arcos Requena i amb la instauració d'un premi anual d'il·lustració que portarà el seu nom, Premi d'Il·lustració Jaime Arcos Requena. Hem volgut valorar el seu esforç, un cas que pensem que es dona també en  moltes persones que viuen semblants circumstàncies, i estem segurs que vostés també ho faran.

      Moltes gràcies.